divendres, 2 de desembre de 2011

Èric Vinaixa i La famosa gemma de Galveston

Us ho havíem dit ja en diverses ocasions...d'aquest noi en tornarem a parlar al nostre bloc. I, efectivament, avui és el dia. Èric Vinaixa és tot un personatge, un músic i compositor exel·lent. En són exemples els discs que va treure amb el grup Rodamons, Temps Millors (Picap, 2005) i Mama (Picap, 2008) així com el disc que ha tret en solitari: La famosa gemma de Galveston.
És per això que hem volgut parlar amb ell, per tal que ens expliqui més coses sobre aquest disc. Aquí us deixem l'entrevista!

Després de dos treballs amb el grup Rodamons decideixes treure La famosa gemma de Galveston, el teu primer disc en solitari. Perquè aquesta necessitat de deixar aparcat el grup Rodamons i iniciar una carrera tu sol?
En essència és una qüestió d'evolució personal. De resoldre certes inquietuds creatives que amb Rodamons no eren possibles. I per agafar oxigen, que sempre és bo. De totes maneres alguns músics de Rodamons han col·laborat en el disc.

Aquest disc és molt diferent del que feies abans amb Rodamons. Tot i que en alguna cançó no perds l'esperit més rocker, La famosa gemma de Galveston és un disc molt més íntim. Es pot dir que tot el que has escrit i composat en aquest disc és més sincer i personal?
Més aviat que està enfocat des d'una perspectiva diferent. Sobretot estilísticament. Sempre intento que la música i la lletra respirin de manera personal i sincera, i això es veu en els discos de Rodamons. Ho pots veure en temes com "L'últim anònim", "Castells d'arena", "Abans de perdre el nord" o "Entre miratges". Però el tractament de la música i de les lletres, i el to relaxat però emocional que en general agafa el disc fa que sembli tot molt més personal i transcendental. Sobretot  perquè es parla més de les relacions humanes i això fa que toqui la fibra.


És un disc molt treballat musicalment parlant. Amb una fusió d'estils exquisida. Cada cançó amaga mil i un detalls...suposem, per tant, que ha estat un treball molt laboriós.
Molt laboriós. Però tampoc et sabria dir si molt més que els altres discos. El que sí que és cert és que un projecte en solitari implica una sèrie de coses que has d'assumir tu sol. I si a més et fas càrrec de la producció musical i dels arranjaments encara és més complicat. Volia tractar cada cançó amb l'atmosfera que es mereixia, amb la instumentació justa i amb el to vital exacte. He hagut de sortir del format "banda de rock" per anar a buscar sonoritats amb instruments diferents. El que sí que em continua fascinant és veure com es barreja la música amb el dia a dia, perdent la noció del temps. No sóc conscient de quan treballo i quan no. És tot el mateix. Uns diran passió i altres obsessió... Però el resultat és el que és.


Defineix-me amb una o dues paraules cada una de les cançons del disc segons les sensacions que a tu et provoquen:

Escac i mat: sensualitat i lamentació.
My dream:  enamorament i vulnerabilitat.
La seducció és un art: paròdia i provocació.
L'habitació de cristall: final de l'amor.
Big Bang: canvi vital necessari.
Ales en sang: sinceritat i reflexió.
Sensacions: dubte i estancament.
Contes i faules:  aire i optimisme
Sou i sereu: sortir de l'armari, llibertat.
Males influències: espera i súplica.
Just a moment in the shadow: protecció i recolliment.



Tenint en compte l'oferta actual i partint de la base que La famosa gemma de Galveston es pot considerar diferent a tot el que hi ha avui en dia...Creus que un disc com aquest té cabuda i sortida en el mercat actual?

Sí. Però només per una raó: perquè tot hi té cabuda. Si hi ha una època on tot s'hi val i qualsevol cosa pot arribar a tot arreu, és l'actual. Sóc conscient que no faig música comercial en el sentit més "estàndard" de la paraula. I que potser no és d'aquells discos que des del primer moment l'estaràs cantant. Però ja m'agrada així. Si hi vols entrar hi entraràs. Vivim en el món de les presses, de les modes i dels corrents d'opinió. Així que si ets capaç d'abstreure't de tot això estic segur que aquest disc no et deixarà indiferent. I seràs benvingut!

Tu l'has definit com a íntim, preciosista i reflexiu...tens la sensació d'haver fet un disc rodó?
Tinc la sensació d'haver fet el disc que volia fer en el moment que el volia fer. No puc demanar més. M'hi vaig deixar l'ànima en cada nota que sona. Cada detall, cada paraula, cada matís és important. I això és el que m'arriba després d'haver-lo deixat reposar un temps per tornar-lo a escoltar. 



Alguna cançó, fins i tot, l'han fet servir Clubs esportius...
Sí, és curiós. La selecció catalana de Korball ha fet un montatge amb "Sou i sereu". I el "Big Bang" crec que també ha sonat en algun lloc...

Has assegurat que ets més músic que lletrista però la realitat és que quan escoltes les cançons sembla que no pugui existir millor lletra per aquella música i a la inversa...
Per mi la música és l'expressió més natural. La part que em surt sola sense pensar. On puc jugar. Les lletres necessiten un acte de racionalització. Un cop està escrita la música he d'agafar perspectiva per retrobar el sentiment que em transmet i veure on em porta. Les paraules venen després i han de fluir de la mateixa manera. Han de respectar les cadències sense perdre'n el sentit. És poesia condicionada. A partir d'aquí, com tot, ja és qüestió de gustos...

La famosa gemma de Galveston és un disc per escoltar...quan i com?
Sense pressa, buscant el teu espai, possiblement sol, sense fer altres coses, amb atenció. En un ambient íntim, amb poca llum i amb un bon equip de so que capti tots els matisos del disc, tot i que recomano que us poseu els auriculars i us deixeu anar.

Tres cançons amb les que et quedaries del disc i perquè

Això és fer-me renunciar a les altres!
Complicat...
"Escac i mat": per la cadència que et porta a la reflexió d'un tema dur i complicat, des de la sensualitat de la música.
"Ales en sang": per la sinceritat i la fragilitat i per com de fluïda la vaig escriure.
"L'habitació de cristall": pel seu lirisme i la manera com transmet el seu missatge.

Però ara canviaria i t'agafaria "Sensacions", "My dream" o "Big Bang"... així que canvio de pregunta!!!

Com és un directe de La famosa gemma de Galveston?
És una prolongació del disc. Busco la intimitat, el gust, la profunditat, el detall i que tothom entri a l'atmosfera que es crea. Interactuo amb el públic. Busco la càrrega emocional però deixo anar petites pinzellades d'ironia o provocació. Els contrastos fan que el concert agafi ritme. I els músics que m'acompanyen son excel·lents!!!

Consideres que has fet un disc sensual i, fins i tot, provocador?
Hi ha moments de tot. La sensualitat és una característica que hi apareix. Està relacionada amb la forma d'entendre la vida en general i la música en particular. La provocació depèn molt de qui la interpreti. Personalment, si no és gratuïta m'agrada. El que pots trobar de provocador en el disc és la manera d'atacar un determinat tema. No sóc massa políticament correcte. I a vegades es nota en el que escric.

"Sigues qui vols ser" dius a la cançó Big Bang. Aquest disc ha aconseguit ser allò que volies que fos al principi?
Sí. N'estic orgullós per això. Per la fidelitat al concepte, al sentiment i a la manera d'interpretar-lo. I, per cert, defenso aquesta frase fins al final!

Escull dues cançons del disc i analitza-les...tant la lletra com la música.

Escac i mat: és una fusió entre el soul i el pop. Tot neix a partir de la linia inicial del baix, que em va venir una nit i no em marxava del cap. Vaig agafar la guitarra i hi vaig posar el riff de la intro imaginant-me com sonarien conjuntament. El tema es desenvolupa a partir d'aquí. La tornada té un canvi tonal, de menor a major, que li dona aire i obre el tema. És en aquest moment on també hi haurà la resolució del text. De sobte hi ha un altre canvi important de tonalitat per entrar al solo de saxo. Segueix el patró del tema: sensual i elegant fins a donar pas al punt àlgid, en que entra la guitarra solista per treure tota la ràbia continguda i deixar el clímax ideal per a la veu final, fins acabar. La cançó és un joc de rols d'una parella on un dels dos s'acaba menjant a l'altre, no se sap com, i sense entrar a culpar a ningú. Però si constatant que no hi ha punt de retorn després d'haver-ho viscut massa temps. Escac i mat.

Sensacions: és el tema que em va portar a un disc en solitari. Cançó pop d'autor.  Una guitarra acústica amb una progressió d'acords que abracen una melodia despullada, fins que van entrant la resta dels convidats, subtilment i amb intimitat: piano, baix i bateria, entre d'altres. La cançó va creixent fins a arribar a les 3 veus de la tornada, on el tema agafa força i es deixa anar. És la reflexió que es fa algú que acaba de deixar una relació per les sensacions que viu, sense estar-ne plenament convençut, i que un cop fet continua encallat en el dubte.

Poder comptar amb tants bons músics s'ha notat en el resultat final del disc...
I molt!! Treballar amb ells ha sigut un luxe i un plaer. Sense ells aquesta música només la podria escoltar dins del meu cap. Pura bogeria. Enlloc d'una masturbació seria una simple fantasia...

Si en voleu saber més podeu veure el making of que us deixem aquí. I si encara no el teniu, no ho dubteu, compreu-vos La famosa gemma de Galveston i gaudiu-lo com es mereix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada